Apoteosi Final (III)

16 de maig 2002

Ara has de córrer. Has presentat el primer, però la presentació ha estat llarguíssima. Hauries de ser a l'aeroport al voltant de les sis de la tarda, o sigui que tens poc més de 4 hores per posar sis mesos de la teva vida en una maleta, acomiadar-te... A sobre, has d'esperar que el Rovelló Sánchez, després del descans, presenti. Però el Pep s'acosta i et diu: "La setmana que vé, no cal que apareixis pel despatx, i ara, no cal que et quedis a escoltar aquest rollo". Abraçades a tots i cap al pis.

S'està començant a ennuvolar, i aviat s'obrirà el cel i caurà una pluja generosa i persistent. T'han dit que aquest any les pluges s'han avançat, que normalment comencen cap al juny. Així que des de fa un mes, es repeteix gairebé invariablement una cerimònia tropical que et meravella: al voltant de l'hora de dinar, cap a les tres, de vegades més tard, a les cinc, o le sis, el cel s'enfosqueix, i cau una pluja de gotellada grossa, densa, que et pot deixar xop en molts pocs metres de caminar descobert. Cau, a més, amb variada intensitat, durant hores, sovint tota la nit, amb llamps i trons meravellosos. Avui, com de costum, has caminat protegit de l'aigua que comença a caure per les lones de plàstic gruixut que les paradetes fan servir perquè no es mulli la mercaderia, fins arribar al "sitio" de taxis de la cruïlla del carrer Toledo i l'Avinguda Chapultepec.

El "vochito" (els escarabats wolkswagen, que aquí encara es fabriquen, i que són els favorits dels taxistes), arrenca alegrement, tallant, com sempre, el pas als cotxes que vénen per l'esquerre, i incorporant-se al carril central, com sempre, pel que de fet és una sortida. També, com sempre, les pitades y "mentadas de madre" (referències a les mútues famílies que es fan els conductors) habituals. Ja saps que el trajecte et costarà uns 10 pesos (més o menys 200 peles). Arribes al pis, i fas la maleta sorprenentment ràpid. O potser no tant sorprenentment: de fet, com a consultor, estàs acostumat a fer la maleta pitant, amb un taxi que t'espera per sortir volant cap a l'aeroport. Avui, més aviat, l'extranyesa vé del fet que saps que estàs tancant un període de la teva vida, i que l'única certesa que tens sobre el futur és que, com t'havies proposat, arribaràs al casament de Fredi, i després tindràs, per fí, una setmana de llibertat a Barcelona. Però no saps si tornaràs aquí, a Mèxic, ni quan tornaràs. I després de tot el que has viscut en aquests mesos, doncs tens una sensació d'estranyesa al cos.

Vas tancant la maleta, i truques a la Marta. El comiat és fred. Creus que encara ha de païr que marxis, i sobretot que marxis sense promeses de tornar, de que li escriuràs, i totes aquelles coses que suposes que espera que li diguis, i que a tu no et surten de dir-li. Probablement, et vas equivocar, una vegada més, amb aquesta història. I, probablement també, te n'has adonat tard. T'has equivocat en moltes coses, i l'has encertat en moltes altres.

Continua plovent camí a l'aeroport, i el païsatge "Blade Runnesc" del Viaducto Miguel Alemán semi inundat, ja gairebé de nit, amb els "espectaculares" (cartells d'anuncis) il·luminats entre la pluja i el trànsit etern, ja no et semblen agressius. Formen part de la quotidianitat de les teves anades a l'aeroport.

Fins aviat Mèxic?

Fotos: Raphael Blanke; Piotr Kaspzick; a Trekearth.com