Si parlem d'amor suïcida, val la pena remarcar l'"Edgardo" Carreras. Quan l'Indiano era petit i el portaven a l'òpera, sempre es preguntava com podia el tenor seguir cantant, i en registres tant aguts, després d'haver-se clavat una daga:)
Després també hi ha l'amor més agut (9 mítics Do!), i el més còmic, de "Tonio" Flórez
Però si hi ha una passió veritable és la del gran "Rodolfo" Alagna. Qui no se senti emocionat té sang d'orxata. Indiano dixit.
28.11.09
21.11.09
Les millors àries d'amor (I)
Què pot igualar, en termes musicals, el cant d'amor desesperat de "Cavaradossi" Aragall...
O la profunda tristesa de "Felip II" Ghiaurov...
L'Indiano només sap que ha après a estimar aquestes melodies durant anys, i el continuen commovent.
O la profunda tristesa de "Felip II" Ghiaurov...
L'Indiano només sap que ha après a estimar aquestes melodies durant anys, i el continuen commovent.
20.11.09
Amunt, amunt!
Amunt, amunt!
Em diu el porter quan veu que he trobat muntura a l'estació de bicing aquest matí -roda fluixa, direcció torçada, però canvi lleuger.
Amunt, amunt
Em diu la cruïlla de cada matí, on trobo la mare de cada matí. Porta una menuda a la ma dreta, i un somriure cansat, i una feminitat potser oblidada, que es torba quan se sent observada.
Amunt, amunt!
Diuen els carrers de vianants que travesso amb roda lleugera. Arribo al peu del coll, em trec l'americana. Enfilo Major de Sarrià deliciosament buit de trànsit, amunt, amunt. A la plaça dalt el coll, la quiosquera somriu i m'allarga el diari.
Amunt, que la vida fa pujada, i no hi ha res millor que fer camí i arribar al cim.
Em diu el porter quan veu que he trobat muntura a l'estació de bicing aquest matí -roda fluixa, direcció torçada, però canvi lleuger.
Amunt, amunt
Em diu la cruïlla de cada matí, on trobo la mare de cada matí. Porta una menuda a la ma dreta, i un somriure cansat, i una feminitat potser oblidada, que es torba quan se sent observada.
Amunt, amunt!
Diuen els carrers de vianants que travesso amb roda lleugera. Arribo al peu del coll, em trec l'americana. Enfilo Major de Sarrià deliciosament buit de trànsit, amunt, amunt. A la plaça dalt el coll, la quiosquera somriu i m'allarga el diari.
Amunt, que la vida fa pujada, i no hi ha res millor que fer camí i arribar al cim.
10.11.09
Pons això
Ha costat, però l'Indianet, des de fa 4 dies, per fi, ha entès que l'horari havia canviat, i ha decidit llevar-se més tard de les 6 del matí.
L'Indiano comença a "ser persona" de nou.
Tant, que l'altre dia, quan l'esbós de somriure tímid de la Laura sortia per la porta, i enfilava carrer avall. L'Indiano li va dir:
-"hola".
Ella es va aturar, es va girar.
-"Gràcies" va dir l'Indiano.
-"Perquè?"
-"Per fer pujar aquesta petita"
-"Però si fa molta bondat..."
-"Molt bé, molt bé"
L'Indiano sempre ha pensat que el mínim que es mereix qui passa tantes hores del dia educant els seus churumbeles és un "gràcies".
Pons (còmica contracció de "pues" i "doncs" de la Indianeta) això. Gràcies. A totes.
L'Indiano comença a "ser persona" de nou.
Tant, que l'altre dia, quan l'esbós de somriure tímid de la Laura sortia per la porta, i enfilava carrer avall. L'Indiano li va dir:
-"hola".
Ella es va aturar, es va girar.
-"Gràcies" va dir l'Indiano.
-"Perquè?"
-"Per fer pujar aquesta petita"
-"Però si fa molta bondat..."
-"Molt bé, molt bé"
L'Indiano sempre ha pensat que el mínim que es mereix qui passa tantes hores del dia educant els seus churumbeles és un "gràcies".
Pons (còmica contracció de "pues" i "doncs" de la Indianeta) això. Gràcies. A totes.
15.10.09
Jordi Graupera
En Jordi Graupera, que alguns coneixen des que col·labora en tertúlies a RAC1, i que alguns vam descobrir en un excel·lent llibre de Converses amb Xavier Sala i Martín, té l'Indiano fascinat amb aquest fragment que va escriure fa uns dies, a propòsit de la seva experiència d'estudiant a la New School for Social Research de Nova York. Vet aquí:
"(...) El que és realment diferent, el que ha deixat en evidència la meva carrera acadèmica -si és que es pot dir així, a hores d’ara- són els estudiants. La voracitat. La gana. Les hores. La mirada inquisidora contra els professors i el què diuen. Les preguntes desacomplexades, les discussions obertes. La professionalitat amb què estudien, es preparen les classes i defensen un discurs. La solidesa dels seus arguments i la rapidesa amb la qual accepten que han comès un error i rectifiquen. La llibertat amb la qual fan i són. “No em parlis gaire de la teva beca, Jordi, jo pago 30 mil dòlars l’any per estudiar aquí. Els matins vaig a New Jersey a donar classes a un Institut”.
Torno cap a casa provant de recordar la quantitat de coses que creia haver après a la gespa que envolta la facultat de Dret de la Universitat Autònoma, als bancs freds del claustre de la Universitat de Barcelona i al bar de la Universidade Católica de Lisboa. Em revé una melodia de Llach, però no consegueixo trenar la lletra. M’he promès no menysprear ni qui soc, ni què he fet, ni el que m’ha donat el meu país. Hi ha la temptació de la distància: la que magnifica el gust del fuet i menysté la qualitat i les forces del país. No, no faré això. Jo soc el país també, el seu gustós porc i la seva anarquia. És meva la principal responsabilitat, però hauria agraït que algú m’hagués ensenyat el meu deure a ser millor. Ni que fos pagant 30 mil dòlars l’any. Els val.
Canturrejo Llach mentre obro el Leviathan de Hobbes i sóc transportat 20 minuts dins del vagó que em duu a casa."
Les negretes són de l'Indiano. Podeu llegir l'escrit sencer aquí. Recordeu el seu nom: Jordi Graupera.
"(...) El que és realment diferent, el que ha deixat en evidència la meva carrera acadèmica -si és que es pot dir així, a hores d’ara- són els estudiants. La voracitat. La gana. Les hores. La mirada inquisidora contra els professors i el què diuen. Les preguntes desacomplexades, les discussions obertes. La professionalitat amb què estudien, es preparen les classes i defensen un discurs. La solidesa dels seus arguments i la rapidesa amb la qual accepten que han comès un error i rectifiquen. La llibertat amb la qual fan i són. “No em parlis gaire de la teva beca, Jordi, jo pago 30 mil dòlars l’any per estudiar aquí. Els matins vaig a New Jersey a donar classes a un Institut”.
Torno cap a casa provant de recordar la quantitat de coses que creia haver après a la gespa que envolta la facultat de Dret de la Universitat Autònoma, als bancs freds del claustre de la Universitat de Barcelona i al bar de la Universidade Católica de Lisboa. Em revé una melodia de Llach, però no consegueixo trenar la lletra. M’he promès no menysprear ni qui soc, ni què he fet, ni el que m’ha donat el meu país. Hi ha la temptació de la distància: la que magnifica el gust del fuet i menysté la qualitat i les forces del país. No, no faré això. Jo soc el país també, el seu gustós porc i la seva anarquia. És meva la principal responsabilitat, però hauria agraït que algú m’hagués ensenyat el meu deure a ser millor. Ni que fos pagant 30 mil dòlars l’any. Els val.
Canturrejo Llach mentre obro el Leviathan de Hobbes i sóc transportat 20 minuts dins del vagó que em duu a casa."
Les negretes són de l'Indiano. Podeu llegir l'escrit sencer aquí. Recordeu el seu nom: Jordi Graupera.
12.10.09
Cuina Show
Situació crítica: són les 8 de la tarda, s'ha fet tard, els churumbeles estan amb gana, i l'Indiano encara no s'ha posat a fer el sopar.
La N. està despenjant la roba, procurant que la tramuntana no se l'endugui a la roba i a ella.
Els churumbeles s'estan barallant per una pissarra màgica de la Barbie. L'Indianet, amb les celles còmicament arrufades, abraça la pissarra amb força i li diu a sa germana: "¡ES MÍO!". La Indianeta mira de prendre-li la joguina estirant-la per una nansa, i xisclant amb ganes. L'Indiano es mira l'escena de cua d'ull, ajupit davant la porta de la nevera oberta, observant el trist panorama que li ofereixen els prestatges. Fins que uns daus de patata bullida que veu en un racó l'inspiren.
-"Ep, bitxos! Mireu, mireu que el Pare farà màgia!"
Els churumbeles corren cap a la cuina.
-"Seieu aquí!", els diu l'Indiano, que ha posat un parell de cadires a la cuina, a una prudent distància del marbre i els fogons.
I aquesta és la recepta.
4 ous
Formatge ratllat
daus de patata bullida
Oli, sal
Molt de teatre i onomatopeies!
-Es trenquen els ous deixant-los caure dins un bol des d'un pam d'alçada- Ohh....Ohhh
-Deixes que els nens batin uns mica fent soroll de batedora
-Els daus de patata cauen dins els ous batuts com la pluja- ploff, ploff...
-El formatge ratllat cau de mooolt amunt, volant com les papallones.
-L'oli s'escalfa, hem d'anar amb compte!
-Un cop dins la paella, els ensenyes com l'ou va quallant, sempre amb distància.
El moment màgic, tombar la truita : Tachán!
Mai l'Indiano no havia tingut un públic tant entusiasta i atent a tot el procés
5.10.09
Aviadores
Sempre que l'Indiano intentava explicar què era un "Aviador", li costava fer-ho entendre als interlocutors catalans.
Hauria d'haver estat fàcil d'explicar per ell, donat que va tenir uns cinc "aviadores" al seu càrrec, i a un, fins i tot, el va arribar a conèixer en persona. Però no, no era fàcil d'explicar.
Fins que l'altre dia, "fullejant" per internet un dels grans diaris de l'Altiplà, va trobar una notícia, que tant li ha de servir per explicar-se millor. Senyores i Senyors, els "aviadores" són això.
2.10.09
Gràcies, Montserrat
La nostra recompensa es troba en l'esforç i no en el resultat. Un esforç total es una victòria completa.
Mahatma Gandhi
Gràcies, Montserrat
Mahatma Gandhi
Gràcies, Montserrat
29.9.09
Hamburgo y Toledo
Ciutat de Mèxic, algun dia de 2005.
Sona el telèfon. Quin sona?, pensa espantat l'Expatriat. Té tres telèfons a la taula que queda al seu darrera. El telèfon "normal" (dos filtres de secretàries), l'inalàmbric de recent instal·lació, i La RED. L'aparell de La RED és més gros, tot i que del mateix color gris que el normal. Quan sona La RED ha de córrer cap a ella, perquè el truca algú, sense intermediació protocolària de secretàries, de la mateixa categoria o de categoria superior en l'escalafó de l'Administració.
Existeixen trucades especialment temudes. Podria ser que el truqués el Contralor Interno (una figura administrativa barreja d'Interventor i Fiscal Anticorrupció). Podria ser el Jefe, que després de diversos dies sense pelarlo [fer-li cas], li volgués encarregar una feina urgentíssima, com ha estat el cas fa una estona. Fins i tot podria ser el Director General de l'IMSS, que té a càrrec més de 300.000 treballadors, i un pressupost molt superior al de qualsevol Secretaría [Ministeri].
-Órale, Pinche Berenguer, ya deja de hacer como que estás trabajando!
Buff, sospira l'Expatriat, sentint la veu de l'Enfant Terrible, etern bromista.
-Venga Luis Miguel, no chingues, que ando con un trabajal. ¿Que no sabes que para esta tarde me pidió el Jefe un reporte sobre la mora en las subdelegaciones de todo el Valle de México?
-Seguro que al cabrón ya se lo tienes todo hecho. Acá abajo en Tokio te esperamos Chucho y yo.
L'Expatriat penja, baixa per les escales, i saluda a les recepcionistes tot sortint al carreró. Allà es troba la inmensitat humana de l'Enfant Terrible de l'IMMS. Molt de poder. Un nen gran amb una gran metralleta. L'Expatriat, quan el veu, pensa que té la sort d'haver-hi de tractar només per a temes informals, i no per a temes de feina. El que per a ell és una mole simpàtica, per a d'altres (col·laboradors, subordinats, proveïdors) és un malson. Avui el Luis Miguel està d'un humor excepcional, i amb ganes de broma.
-Vamos por unas carnitas, güey!
Sona el telèfon. Quin sona?, pensa espantat l'Expatriat. Té tres telèfons a la taula que queda al seu darrera. El telèfon "normal" (dos filtres de secretàries), l'inalàmbric de recent instal·lació, i La RED. L'aparell de La RED és més gros, tot i que del mateix color gris que el normal. Quan sona La RED ha de córrer cap a ella, perquè el truca algú, sense intermediació protocolària de secretàries, de la mateixa categoria o de categoria superior en l'escalafó de l'Administració.
Existeixen trucades especialment temudes. Podria ser que el truqués el Contralor Interno (una figura administrativa barreja d'Interventor i Fiscal Anticorrupció). Podria ser el Jefe, que després de diversos dies sense pelarlo [fer-li cas], li volgués encarregar una feina urgentíssima, com ha estat el cas fa una estona. Fins i tot podria ser el Director General de l'IMSS, que té a càrrec més de 300.000 treballadors, i un pressupost molt superior al de qualsevol Secretaría [Ministeri].
-Órale, Pinche Berenguer, ya deja de hacer como que estás trabajando!
Buff, sospira l'Expatriat, sentint la veu de l'Enfant Terrible, etern bromista.
-Venga Luis Miguel, no chingues, que ando con un trabajal. ¿Que no sabes que para esta tarde me pidió el Jefe un reporte sobre la mora en las subdelegaciones de todo el Valle de México?
-Seguro que al cabrón ya se lo tienes todo hecho. Acá abajo en Tokio te esperamos Chucho y yo.
L'Expatriat penja, baixa per les escales, i saluda a les recepcionistes tot sortint al carreró. Allà es troba la inmensitat humana de l'Enfant Terrible de l'IMMS. Molt de poder. Un nen gran amb una gran metralleta. L'Expatriat, quan el veu, pensa que té la sort d'haver-hi de tractar només per a temes informals, i no per a temes de feina. El que per a ell és una mole simpàtica, per a d'altres (col·laboradors, subordinats, proveïdors) és un malson. Avui el Luis Miguel està d'un humor excepcional, i amb ganes de broma.
-Vamos por unas carnitas, güey!
-¿Carnitas a estas horas, Chino? Pero si ando apenas terminando de desayunar.
-Ya probaste las de aquí merito, en Hamburgo y Toledo?
-Pues no.
-Pues vas a ver...
Anys més tard, l'Indiano encara somia en aquells tacos de carnitas, introbables a aquesta banda del charco.
Fotos: The Masa AssAssin a Flickr.com
24.9.09
Petits contes suïcides (III). Dies de pau
Els dies de pau s'havien acabat. Ja feia massa mesos que esquivava la seva sort.
-"Ho sento Xavier", li havia dit aquell matí la seva última esperança, que vestia l'habitual trajo gris i corbata grana. "No et podem donar més crèdit: això ja ha de passar al Departament de Riscos, i et vull estalviar un disgust: segur que ens diran que no ¿Perquè no ho parles amb la Mercè i feu una hipoteca del pis?"
- "No ho sé", va dir posant-se la ma sobre l'esternó, intentant controlar-se. "És que és dels meus pares, i son grans, i em sap greu. Ho pensaré. Sisplau no en diguis res a la Mercè, si truqués."
-"Tranquil, Xavier", va dir la seva apagada esperança amb un somriure professional matisat de tristesa.
Va entrar a l'església que hi havia una mica més enllà, arribant a la cantonada. Va caminar maquinalment cap a primera fila entre els bancs deserts. Ell, ateu convençut, escèptic confés, trobava pau a les esglesies buides, a mig matí. Allà, a ningú no li extranyava veure'l plorar una estona. Allà, podia parlar amb els seus difunts, i trobar un bri d'esperança. Allà, els seus maldecaps el deixaven tranquil. Era un bon lloc on anar quan no sabia on anar.
De fet, i des de feia ja vuit mesos, no tenia enlloc on anar, quan, impecablement afaitat, sortia al carrer, feixuc, perlat de suor, arrossegant la seva panxa, amb la ridícula mariconera creuada. Des de que el fons de capital risc s'havia cansat d'invertir, ell sabia, igual que els altres companys, que la seva feina penjava d'un fil anguniosament esprimatxat per la baixada de vendes. Primer li va tocar a ell i al Capdevila, i els altres seguirien uns mesos més tard.
Els alemanys s'havien comportat, i la indemnització li havia servit per amagar a tothom la seva pregona vergonya de desocupat. Ara, incapaç d'afrontar el seu futur erm, carregat de responsabilitat, ofegat per la bola de neu de mentides que havia anat creixent descontrolada, no sabia cap a on caminar. No li havia dit res a la Mercè, que fantasejava amb un fantàstic viatge a Irlanda amb els nens, la propera primavera, i continuava, per al seu desesper, comprant coses de marca, perquè "allò de les marques blanques no pot ser bo."
Va caminar per Mare de Déu del Coll avall, com si les seves cames el portessin sense que ell ho volgués. Es va aturar a la cantonada amb Baró de la Barre, i va tirar a una bústia les tres cartes de comiat que havia escrit aquella matinada passada -una per la Mercè, l'altra pels nens, l'altra per al seu amic Guillem-.
"Alea Jacta Est", va pensar mentre sentia com queien les cartes dins la bústia, tot esguardant, allà baix, el Pont de Vallacarca.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Escrits
