Rrosa so n
marmellas
las viuletas osn
lilas
si tu m ragalas
unnas rrosa i
unnas viuletas
llo
tragalare
nu llibra
Indianeta, abril de 2012
22.5.12
14.5.12
Pilota i armari
-Indianet! Si tornes a xutar la pilota dins de casa, l'amagaré en un armari i no podràs tornar-hi a jugar fins que jo digui!
L'Indianet em mira i em diu amb plena naturalitat:
-A quin armari la posaràs?
L'Indianet em mira i em diu amb plena naturalitat:
-A quin armari la posaràs?
10.5.12
Qüestió de fe
No només, però la vida també és qüestió de fe.
Veient com ploraven ahir els jugadors de l'Athletic de Bilbao, després de perdre la final contra els seus homònims de Madrid, rememoro un fantàstic gol de fe de Muniain, aquesta mateixa temporada, contra un dels grans transatlàntics del futbol mundial.
Pilota llarga, xut d'un company, rebuig del porter, i quan sembla fàcil que aquest mateix agafi el rebuig, o el defensa l'allunyi, Muniain corre amb fe per arribar a una pilota "impossible".
En moments de tràngol, la fe i la confiança en les pròpies forces fan la diferència. És aquell mig segon que permet arribar a una pilota, salvar una situació compromesa, resoldre una equació inextricable.
I això val per un partit de futbol, per les proves a què ens sotmet la vida, grans i petites, individuals, i col·lectives.
Sense fe, confiança, i el necessari punt d'orgull -que no de cofoisme-, no ens en sortirem. Ja podem anar rebuscant-ne entre tots. Ah, i amb generositat, que és el valor més rendible que conec.
Sempre retorna, amb interessos, i amb seguretat. Molt més que el del les participacions preferents.
Veient com ploraven ahir els jugadors de l'Athletic de Bilbao, després de perdre la final contra els seus homònims de Madrid, rememoro un fantàstic gol de fe de Muniain, aquesta mateixa temporada, contra un dels grans transatlàntics del futbol mundial.
Pilota llarga, xut d'un company, rebuig del porter, i quan sembla fàcil que aquest mateix agafi el rebuig, o el defensa l'allunyi, Muniain corre amb fe per arribar a una pilota "impossible".
En moments de tràngol, la fe i la confiança en les pròpies forces fan la diferència. És aquell mig segon que permet arribar a una pilota, salvar una situació compromesa, resoldre una equació inextricable.
I això val per un partit de futbol, per les proves a què ens sotmet la vida, grans i petites, individuals, i col·lectives.
Sense fe, confiança, i el necessari punt d'orgull -que no de cofoisme-, no ens en sortirem. Ja podem anar rebuscant-ne entre tots. Ah, i amb generositat, que és el valor més rendible que conec.
Sempre retorna, amb interessos, i amb seguretat. Molt més que el del les participacions preferents.
2.4.12
Ratolins i dentistes
La Indianeta ha perdut els incisius superiors i passeja un somriure d'allò més draculià.
A l'escola l'aturen i li diuen:
-Uixx, si estàs sense dents! On les tens?
-Les té el ratolí
-Ohhh, perquè se les ha endut?
-Les va canviar per monedes...
-Ohhh, quina sort! Potser jo també canviaré les meves per monedes...
La indianeta reflexiona un moment...
-Potser sí Senyoreta, però...A mi em tornaran a sortir, però a tu hauràs d'anar al dentista perquè te les posin, i les monedes se les quedarà ell.
A l'escola l'aturen i li diuen:
-Uixx, si estàs sense dents! On les tens?
-Les té el ratolí
-Ohhh, perquè se les ha endut?
-Les va canviar per monedes...
-Ohhh, quina sort! Potser jo també canviaré les meves per monedes...
La indianeta reflexiona un moment...
-Potser sí Senyoreta, però...A mi em tornaran a sortir, però a tu hauràs d'anar al dentista perquè te les posin, i les monedes se les quedarà ell.
14.3.12
Olor de sal
-Indianet vine a esmorzar!
-Ja viiinc!
5 minuts més tard apareix per la cuina.
-Tinc gana gana, d'una cosseta...
-Es diu "coseta", "coseta", no "cosseta".
-D'acord.
-Ves pensant, que ara vinc.
Torno a la cuina i m'el trobo amb el cap dins l'armari baix.
-Què fas?
-Vull...Un cacaolat!
M'ensenya el trofeu amb un gran somriure.
-D'acord, però has de menjar alguna cosa, va seu, que et faig una torrada amb oli.
-Valeee.
-No es diu "vale", es diu "d'acord"
-Val...d'acord!
Em poso a fer la torrada i vaig endreçant la cuina.
-No vull csrssdszz...
-Què dius? Crida més, indianet, que no et sento.
-Que no vull torrada! Perquè tens les orelles, eh, perquè tens les orelles? em diu mentre se les assenyala.
No puc evitar riure.
-Has de menjar alguna cosa i serà una torrada amb oli, li dic, mentre li planto el plat amb la torrada davant.
Se la remira i l'olora.
-Té massa sal!
-Però si no l'has tastat!
-Però l'he olorat, i fa olor de massa sal!
-Espera que li trec la "massa sal": abracadabra, fora la massa sal, plaf!
Riu i es menja la torrada tot content.
-Ja viiinc!
5 minuts més tard apareix per la cuina.
-Tinc gana gana, d'una cosseta...
-Es diu "coseta", "coseta", no "cosseta".
-D'acord.
-Ves pensant, que ara vinc.
Torno a la cuina i m'el trobo amb el cap dins l'armari baix.
-Què fas?
-Vull...Un cacaolat!
M'ensenya el trofeu amb un gran somriure.
-D'acord, però has de menjar alguna cosa, va seu, que et faig una torrada amb oli.
-Valeee.
-No es diu "vale", es diu "d'acord"
-Val...d'acord!
Em poso a fer la torrada i vaig endreçant la cuina.
-No vull csrssdszz...
-Què dius? Crida més, indianet, que no et sento.
-Que no vull torrada! Perquè tens les orelles, eh, perquè tens les orelles? em diu mentre se les assenyala.
No puc evitar riure.
-Has de menjar alguna cosa i serà una torrada amb oli, li dic, mentre li planto el plat amb la torrada davant.
Se la remira i l'olora.
-Té massa sal!
-Però si no l'has tastat!
-Però l'he olorat, i fa olor de massa sal!
-Espera que li trec la "massa sal": abracadabra, fora la massa sal, plaf!
Riu i es menja la torrada tot content.
10.2.12
Y sin embargo, Barcelona se mueve
Y sin embargo, Barcelona se mueve
Llegó por fin, a la ciudad de los prodigios, la Barcelona pintada por Eduardo Mendoza, un crudo invierno. El termómetro amanece sin grados positivos y la ciudad se despereza y se mueve. Desde hace ya meses, años, desde que quebró el sueño del crecimiento sin fin, en aquel ya lejano final de 2007, el termómetro del miedo ha ido subiendo.
Es el miedo palpable en las esquinas de la frustración del amigo o el conocido que hace ya un año que está sin empleo, y lo peor es que no encuentra trabajo. Es ese cartel de “Se alquila”, o “Se vende” que amarillea en los balcones, o en los escaparates de los locales sin actividad, desde que cerró su último inquilino. Es esa respuesta tímida del “vamos tirando, que no es poco”, o bien aquello de “la cosa está muy mal” a la pregunta del “cómo estamos”. Es, en definitiva, la sorpresa de una generación -la que balbuceaba cuando Franco murió, la que hizo de joven entusiasta voluntario en los Juegos Olímpicos del 92- que no había vivido directamente ninguna crisis económica profunda, que se asomó al tardío estado de bienestar español, y que descubre que el ahorro de su vida, su departamento, vale hoy un 40% menos de lo que pagó.
No hay ahorro más crucial que el de hipotecarse para comprar su propia vivienda: así reza la cultura del ahorro en esta Madre Patria. El que paga un alquiler en vez de hipoteca es considerado poco menos que un insensato. Así lo han apoyado durante décadas las políticas fiscales de los gobiernos de izquierda y derecha, el último, el de Rajoy.
Pinchada la burbuja inmobiliaria, y con tasas de desempleo que superan el 20% en general, y el 40% entre los jóvenes, hace unos meses, la versión local del movimiento de protesta 15-M se adueñó de la simbólica Plaza de Cataluña, y la ocupó por algunas semanas. La ciudad los contempló en su gran mayoría como extraños, y aparecieron más elogiosamente en las notas de prensa internacionales que en las conversaciones de café locales. A las pocas semanas el movimiento de protesta se condenó al intentar impedir que se reuniera el parlamento. En las formas de vida catalana se toleran mal las expresiones poco contenidas.
Y sin embargo, se mueve, sí, a pesar de los negros augurios que propagan los cenizos, del manto de miedo y de los complejos de inferioridad ante los vecinos del norte, la ciudad se mueve. Barcelona se levanta al conocido son de las palabras de Guardiola, su hijo pródigo: “Si nos levantamos pronto, pero bien pronto, sin reproches, sin excusas, y nos ponemos a chambear, somos un país imparable, creedme”.
Original publicat al diari mexicà 24 horas
Llegó por fin, a la ciudad de los prodigios, la Barcelona pintada por Eduardo Mendoza, un crudo invierno. El termómetro amanece sin grados positivos y la ciudad se despereza y se mueve. Desde hace ya meses, años, desde que quebró el sueño del crecimiento sin fin, en aquel ya lejano final de 2007, el termómetro del miedo ha ido subiendo.
Es el miedo palpable en las esquinas de la frustración del amigo o el conocido que hace ya un año que está sin empleo, y lo peor es que no encuentra trabajo. Es ese cartel de “Se alquila”, o “Se vende” que amarillea en los balcones, o en los escaparates de los locales sin actividad, desde que cerró su último inquilino. Es esa respuesta tímida del “vamos tirando, que no es poco”, o bien aquello de “la cosa está muy mal” a la pregunta del “cómo estamos”. Es, en definitiva, la sorpresa de una generación -la que balbuceaba cuando Franco murió, la que hizo de joven entusiasta voluntario en los Juegos Olímpicos del 92- que no había vivido directamente ninguna crisis económica profunda, que se asomó al tardío estado de bienestar español, y que descubre que el ahorro de su vida, su departamento, vale hoy un 40% menos de lo que pagó.
No hay ahorro más crucial que el de hipotecarse para comprar su propia vivienda: así reza la cultura del ahorro en esta Madre Patria. El que paga un alquiler en vez de hipoteca es considerado poco menos que un insensato. Así lo han apoyado durante décadas las políticas fiscales de los gobiernos de izquierda y derecha, el último, el de Rajoy.
Pinchada la burbuja inmobiliaria, y con tasas de desempleo que superan el 20% en general, y el 40% entre los jóvenes, hace unos meses, la versión local del movimiento de protesta 15-M se adueñó de la simbólica Plaza de Cataluña, y la ocupó por algunas semanas. La ciudad los contempló en su gran mayoría como extraños, y aparecieron más elogiosamente en las notas de prensa internacionales que en las conversaciones de café locales. A las pocas semanas el movimiento de protesta se condenó al intentar impedir que se reuniera el parlamento. En las formas de vida catalana se toleran mal las expresiones poco contenidas.
Y sin embargo, se mueve, sí, a pesar de los negros augurios que propagan los cenizos, del manto de miedo y de los complejos de inferioridad ante los vecinos del norte, la ciudad se mueve. Barcelona se levanta al conocido son de las palabras de Guardiola, su hijo pródigo: “Si nos levantamos pronto, pero bien pronto, sin reproches, sin excusas, y nos ponemos a chambear, somos un país imparable, creedme”.
Original publicat al diari mexicà 24 horas
2.2.12
Deu ser la manca de pluja...
Deu ser la manca de pluja el que ha mantingut el blog sec durant tantes setmanes. Mai no acabo de saber si és bo o és dolent que tingui inspiració i ganes suficients que em facin omplir aquest racó. Si sé que la sequera m'entristeix, i la pluja em fa estar més viu i despert. En un país com aquest tant sec, me'n faig creus que la gent es queixi quan plou. Jo m'estimo la pluja en tota forma.
La dels cels grisos i baixos de la meva estimada Holanda. Trobo a faltar aquells dies darrere l'immens finestral del meu estudi, veient com el vent feia córrer els núvols i les ratxes de pluja sense descans, d'Oest a Est, amb una tassa d'earl grey entre les mans, submergint-me hores i hores en gruixudes lectures de governança i teoría política, descobrint un país tant exemplar en tantes coses.
La dels cels grisos i baixos de la meva estimada Holanda. Trobo a faltar aquells dies darrere l'immens finestral del meu estudi, veient com el vent feia córrer els núvols i les ratxes de pluja sense descans, d'Oest a Est, amb una tassa d'earl grey entre les mans, submergint-me hores i hores en gruixudes lectures de governança i teoría política, descobrint un país tant exemplar en tantes coses.
També hi ha la pluja tropical de l'altiplà, puntual i previsible, quan les tardes es cobreixen, i el cel descarrega aigua sense descans, arrossegant malsons i brutícia, i deixant el monstre net i resplendent.
Foto: Rafael Blanke
Foto: viajescondestino.com
18.11.11
L'encarregat de planta
Algú m'ha dit aquesta setmana que la sensació és que, més que president de govern, aquest diumenge triarem l'encarregat de planta.
Trobo que hi ha una part de veritat, i que l'acudit té un regust amarg.
I per una vegada estic d'acord amb la guineu lleonesa, en Zapatero: si li hem transferit poder a la Unió Europea, aquesta ha d'actuar. Potser sóc un il·lús, però crec que estem en un vaixell ben particular, anomenat Europa, i ens convé navegar-hi, i fer-lo més capaç d'aguantar les tempestes. Més Europa, per tant, és la meva opinió particular.
També estic d'acord amb el que va dir en Gregorio Peces Barba fa algunes setmanes, i de fet li agraeixo que parlés amb la franquesa amb què ho va fer.
Jo, com ell, també cavil·lo recurrentment sobre què hagués passat si el Tractat dels Pirineus hagués anat diferent, o més tard, si el Timbaler del Bruc, en comptes del tambor, s'hagués tocat allò que no sona. Però això és útil en el plànol intel·lectual, i no el pràctic.
Jo, com ell, també dubto que la Unió Europea, i concretament els meus admirats veïns del nord -sóc francòfil, sempre ho seré, i no hi puc fer res- ens ho poséssin fàcil per ser independents.
Jo, com ell, també crec que és un guany per ambdues parts que no ens hagin de bombardejar per mantenir-nos dins la cleda.
Jo, com ell, també crec que existeix una primera persona del plural española, aquest "nos hubiéramos quedado", que no ens inclou.
Trobo que hi ha una part de veritat, i que l'acudit té un regust amarg.
I per una vegada estic d'acord amb la guineu lleonesa, en Zapatero: si li hem transferit poder a la Unió Europea, aquesta ha d'actuar. Potser sóc un il·lús, però crec que estem en un vaixell ben particular, anomenat Europa, i ens convé navegar-hi, i fer-lo més capaç d'aguantar les tempestes. Més Europa, per tant, és la meva opinió particular.
També estic d'acord amb el que va dir en Gregorio Peces Barba fa algunes setmanes, i de fet li agraeixo que parlés amb la franquesa amb què ho va fer.
Jo, com ell, també cavil·lo recurrentment sobre què hagués passat si el Tractat dels Pirineus hagués anat diferent, o més tard, si el Timbaler del Bruc, en comptes del tambor, s'hagués tocat allò que no sona. Però això és útil en el plànol intel·lectual, i no el pràctic.
Jo, com ell, també dubto que la Unió Europea, i concretament els meus admirats veïns del nord -sóc francòfil, sempre ho seré, i no hi puc fer res- ens ho poséssin fàcil per ser independents.
Jo, com ell, també crec que és un guany per ambdues parts que no ens hagin de bombardejar per mantenir-nos dins la cleda.
Jo, com ell, també crec que existeix una primera persona del plural española, aquest "nos hubiéramos quedado", que no ens inclou.
20.10.11
Cinc anys de blog: antologia
Fa cinc anys, a l'octubre de 2006, necessitava escriure i abocar totes les experiències viscudes en els anys viscuts a ultramar, i vaig crear aquest racó.
Aquest meu racó m'agrada pèrquè és meu, perquè hi he conegut gent, perquè escriure és terapèutic -tu psicólogo es tu pluma-, li van dir un dia a un meu col·lega, i a mi la dita també m'escau-. M'agrada perquè parlo del que vull parlar, i la censura me l'imposo jo.
I em sorprèn que faci cinc anys ja que hi vaig escrivint alguna cosa. Aquesta és la meva particular antologia:
Qui vulgui llegir sobre un expatriat fent de consultor a Mèxic a inicis dels 2000, pot atansar-se a Blaus, vull blaus!!!, o a Tijuana, o també descobrir perquè a Mèxic no s'asseguren cotxes amb cops.
Hi haurà qui vulgui fer un tastet de Mèxic. Li recomanaria Michoacán, o un bon matí, amb bon esmorzar, a San Ángel.
En aquest blog es parla poc de política, però m'ha agradat recuperar una entrada escrita fa quatre anys sobre el també aleshores candidat del PP a les eleccions, Rajoy. Passen ràpid, 4 anys en política, i el candidat que semblava acabat, sembla que ara, a la tercera, vencerà...
Si hagués de triar algun dels escrits amb vocació literària seria un dels tres contes petits contes suïcides: Roma bé val una missa.
Per acabar, en aquest temps, he escrit molt del churumbeles. M'agraden particularment les cròniques de dies de "Rodríguez invers", com ara aquesta, o aquesta altra
En tot cas, gràcies a tots els lectors fidels, infidels, ocasionals, i interessats.
Aquest meu racó m'agrada pèrquè és meu, perquè hi he conegut gent, perquè escriure és terapèutic -tu psicólogo es tu pluma-, li van dir un dia a un meu col·lega, i a mi la dita també m'escau-. M'agrada perquè parlo del que vull parlar, i la censura me l'imposo jo.
I em sorprèn que faci cinc anys ja que hi vaig escrivint alguna cosa. Aquesta és la meva particular antologia:
Qui vulgui llegir sobre un expatriat fent de consultor a Mèxic a inicis dels 2000, pot atansar-se a Blaus, vull blaus!!!, o a Tijuana, o també descobrir perquè a Mèxic no s'asseguren cotxes amb cops.
Hi haurà qui vulgui fer un tastet de Mèxic. Li recomanaria Michoacán, o un bon matí, amb bon esmorzar, a San Ángel.
En aquest blog es parla poc de política, però m'ha agradat recuperar una entrada escrita fa quatre anys sobre el també aleshores candidat del PP a les eleccions, Rajoy. Passen ràpid, 4 anys en política, i el candidat que semblava acabat, sembla que ara, a la tercera, vencerà...
Si hagués de triar algun dels escrits amb vocació literària seria un dels tres contes petits contes suïcides: Roma bé val una missa.
Per acabar, en aquest temps, he escrit molt del churumbeles. M'agraden particularment les cròniques de dies de "Rodríguez invers", com ara aquesta, o aquesta altra
En tot cas, gràcies a tots els lectors fidels, infidels, ocasionals, i interessats.
6.10.11
Un camió com aquest
-Pápa, Pápa,...
-Pare, digue'm Pareee
-Pare, mira!
Ens aturem davant el camió que recull el paper. Treu els seus braços articulats i eleva el contenidor. En volca el contingut, que cau amb soroll de pes mort, contundent, dins el volquet.
L'Attila se'l mira amb ulls d'admiració.
-Páp...
-Diguem Pareee
-Páp...Pare, comprarem un camió i el tindrem per jugar! Afirma convençut.
-Vols dir? I on el guardarem? Al garatge no hi cap!
-El podem guardar a fora, perquè, perquè...És molt munnic!
-No sé si els Reis ens el portaran, si li demanem. És molt gros! No prefereixes una bicicleta?
-No. Vull un camió com aquest!
Ric...
Em mira divertit, i em diu, com fa un temps: És que sóc molt graciós!
-Pare, digue'm Pareee
-Pare, mira!
Ens aturem davant el camió que recull el paper. Treu els seus braços articulats i eleva el contenidor. En volca el contingut, que cau amb soroll de pes mort, contundent, dins el volquet.
L'Attila se'l mira amb ulls d'admiració.
-Páp...
-Diguem Pareee
-Páp...Pare, comprarem un camió i el tindrem per jugar! Afirma convençut.
-Vols dir? I on el guardarem? Al garatge no hi cap!
-El podem guardar a fora, perquè, perquè...És molt munnic!
-No sé si els Reis ens el portaran, si li demanem. És molt gros! No prefereixes una bicicleta?
-No. Vull un camió com aquest!
Ric...
Em mira divertit, i em diu, com fa un temps: És que sóc molt graciós!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)